Blocs de Lletres ha col·laborat enguany amb la Institució de les Lletres Catalanes en la creació d’una secció de blogs al web Què llegeixes?, un projecte cibernètic inaugurat avui dia 23 d’abril, Sant Jordi, dins del Pla de Foment de la Lectura. La nova secció «Un blog cada hora» permet accedir a tots els blogs indexats per Blocs de Lletres de manera actualitzada.

El nou web de la ILC «neix amb vocació de ser una eina permanent per a tots els lectors i cibernautes, però també aspira a fer nous i bons lectors, a fer-los més actius, a donar instruments útils per a les biblioteques i oferir eines a les escoles per treballar millor les lectures». Una vocació molt pareguda a la de Blocs de Lletres.

Fragments
Em dic Octave i porto roba d’APC. Sóc publicitari. Sí, sí, jo contamino l’univers. Sóc l’individu que us ven merda. Que us fa somiar aquestes coses que mai tindreu. Un cel sempre blau, ties sempre maques, una felicitat perfecta, retocada amb Photoshop. Imatges llepades, músiques de moda. Quan, a força d’estalviar, aconseguireu pagar el cotxe dels vostres somnis, aquell que jo hauré llançat en la meva última campanya, jo ja hauré fet que hagi passat de moda. Sempre vaig tres passes davant vostre, i sempre m’espavilo perquè quedeu frustrats. Glamour és un país on no s’arriba mai. Jo us drogo amb la novetat, i l’avantatge de la novetat és que aviat deixa de ser nova. Sempre hi ha una nova novetat que fa envellir la precedent. Fer-vos bavejar, aquest és el meu sacerdoci. És la meva professió, no hi ha ningú que vulgui la vostra felicitat, perquè la gent feliç no consumeix.El vostre sofriment estimula el comerç. En el nostre llenguatge, l’hem batejat com «la decepció postcompra». Necessiteu un producte amb urgència, però un cop el teniu ja us en cal un altre. L’hedonisme no és un humanisme: és moure diners. La seva divisa? «Jo gasto, doncs jo sóc.» Però si es volen crear necessitats, cal atiar l’enveja, el dolor, la insaciabilitat: aquestes són les meves municions. I el meu blanc sou vosaltres
….
Jo tallo les vostres pel·lícules a la tele per imposar els meus logos i em paguen les vacances a les Seychelles, a Kènia, a Pinang o al Quercy. Jo repeteixo els meus eslògans en les vostres revistes favorites i em proposen un mas provençal o un castell del Perigord o una casa a Còrsega o una granja a l’Ardeche o un palau marroquí o un catamarà a les Antilles o un iot a Saint-Tropez. Jo Sóc Arreu. No us escapareu de mi. Allà on mirin els vostres ulls, regna la meva publicitat. No us deixo pensar. El terrorisme de la novetat em serveix per vendre buit
….
Tot això, probablement, fa que no em trobeu gaire simpàtic. En general, quan es comença un llibre, s’ha d’intentar ser atractiu, però jo no vull emmascarar la veritat: no sóc un narrador agradable. De fet, més aviat sóc aquella mena de gran cràpula que podreix tot el que toca. L’ideal seria que comencéssiu per detestar-me, abans de detestar també l’època que m’ha fet néixer
….
Somric pensant que, les coses són així, quan aquest llibre, en comptes de fotre’m al carrer m’augmentaran el sou. En el món que us vull descriure, la crítica és digerida, la insolència encoratjada, la delació remunerada, la diatriba organitzada. Aviat es convocarà el Nobel de la Provocació i jo seré un candidat difícil de batre. La revolta forma part del joc. Les dictadures d’altres temps temien la llibertat d’expressió, censuraven les protestes, empresonaven els escriptors, cremaven els llibres polèmics. A l’època dels grollers actes de fe es podien distingir els bons dels malvats. En totalitarisme publicitari es renta les mans amb molta més astúcia. Aquest fascisme ha aprés la lliçó dels fracassos precedents (Berlín 1945 i Berlín 1989, per què totes les barbàries han mort a la mateixa ciutat?).

Fins ara, en general, el nostre proveïdor havia complit amb aquestes garanties, llevat, és clar, dels últims dies, en què sembla ser han realitzat actualitzacions d’alguns dels seus mòduls de programari (PHP, Perl, etc), que han acabat per afectar aquest web i provocant ahir un tall de 12 hores en la connexió. Ara s’ha restablit ja el servei, però no les tenim totes: ens avisen des de Doominio, el nostre proveïdor, que podrien tornar a produir-se algunes avaries durant un periode de temps indeterminat. Esperem que no. Cas de produir-se, redireccionarem la pàgina tal com vam fer ahir. Si els problemes tècnics del proveïdor comencen a sovintejar, podeu estar segurs que el canviarem per tal de garantir la vostra connexió a Blocs de Lletres.

Fragments

20 d’abril de 1923

Sóc el rèquiem que toca a les vostres portes de camp sóc a la vostra ment la malaltia que ve de lluny sóc la pols als ulls i el negre sota les ungles —sóc el rèqueim llavis bonics per a besar— sóc princesa i príncep, drac i espasa —sóc una nit d’incendi per a domar.
Sóc un rèquiem princesa.
Amén.
He dit als Giggs que el seu fill és un geni. Camperols. Miserables. No tenien els diners, però han acceptat el piano per por, no sabien les paraules adients per a negar-s’hi. Camperols. Pobra gent. El he dit que el seu fill és un geni. Un cabut, en realitat, mediocre i prou.
El vostre fill és un geni.
Han canviat. Han començat el segon trimestre de classes. Per l’orgull, per l’emoció, fins i tot han canviat la manera de caminar. S’han fet odiosos als veïns, un poble petit. Amb una mòdica despesa suplementària estaria contenta de doblar les hores de lliçó. Han acceptat. Vosté està segura que el noi…?
Si tingués un piano millor, llavors podria desenvolupar de debó tota la seva capacitat. El tocimporant. Han continuat venent coses i a la ciutat han ordenat un Steinway de mitja cua d’ocasió. Al vespre inviten els veïns a sentir com toca el fill. No ve ningú. Crei el rancor.
Les vetllades amb els pastissos a la taula i el noi que toca, a l’habitació buida. Jo sóc el rèquiem que sona a la
He deixat d’anar a cals Giggs després dels sis mesos previstos pel reglament Steinway & Sohns. No abans, però, d’haver dit solemnement que el noi necessitava anar a estudiar a la ciutat, més ben dit, tenia dret a fer-ho. No hi pot anar tot sol, em va dir el senyor Giggs. No, convinc jo. Jo no puc anar a ciutat, jo aquí haig de treballar la terra, diu el senyor Giggs. Ho entenc perfectament, dic jo. La terra és tot el que em queda, diu el senyor Giggs. Tot el que li queda és el seu fill, dic jo.
Quan m’acomiado d’ells, el senyor Giggs plora.
No sé com ha acabat la història. I tant me fa. Ja havien caigut al parany. Podien triar entre sofrir durant anys amb els remordiments o anar a morir de misèria a la ciutat.
Newman. Va bé.
Cole.
Farrell.
Martin. La filla.
Helmond. Com amb el McGrath.

Canviar la digitació al Boccherini.
Escriure un manual senzill sobre la tècnica del pedal?
Tres còpies del Hanon.
A Ultimo: no funciona el retorn de l’octava baixa dels Newman.
Afinar.

Ara que canviem d’any, Blocs de Lletres vol donar les gràcies a tots els bloguistes i/o blocaires que heu col·laborat i col·laboreu en aquest projecte. Estem segurs que compartiu amb nosaltres el valor i l’orgull de ser, si no la primera, de les primeres literatures del món que disposa d’una eina d’aquestes característiques.

Des de Blocs de Lletres entenem que una forma d’agrair-vos la confiança passa necessàriament per donar continuïtat i un sentit més extens i contundent al projecte, obrint nous canals de comunicació directa entre escriptors i lectors, prescindint de molts dels intermediaris tradicionals d’aquest gremi (per exemple: el paper). Per això, volem anunciar que hem començat a indagar la possibilitat d’obrir una editorial digital: Edicions Blocs de Lletres. En principi, la creació d’aquesta editorial no passa ara de ser un propòsit per a l’any nou i, de moment, hem traçat només un esbós que, si voleu, podeu ajudar-nos a completar amb els vostres comentaris.

El dibuix inicial és el següent:
1) L’editorial funcionarà sota la llicència Creative Commons (amb aquestes condicions);
2) L’allotjament del document original es farà al nostre servidor;
3) Ell format de descàrrega serà un PDF acuradament editat i portable, dissenyat a càrrec de Blocs de Lletres;
4) La promoció primera es farà des de l’hiperblog.
5) …ací la teua proposta…

Evidentment, el projecte és molt ambiciós… I vol ser ambiciós. Exigeix constància i certes habilitats. En som conscients. Ben mirat, Edicions Blocs de Lletres vol ser una alternativa de publicació per tots aquells escriptors que no poden seguir limitant als deliris del mercat i la meritocràcia la seua comunicació amb el lector. Està pràcticament tot per definir, sobretot aquells aspectes relacionats amb el nivell de qualitat de les obres i el procés de selecció pel qual haurà de passar qualsevol obra. No ens volem precipitar. Tampoc no tenim pressa. Llancem la idea per veure quina és la vostra reacció i començar a donar les primeres passes. Qualsevol suggeriment serà benvingut.

Bones festes i feliç any nou!

Fragments

(24)

En Rino Zena observava la cara transfigurada per la por d’aquell mariconàs d’en Max Marchetta. Els bigotis se li havien pansit i semblaven dues cues de rata, el tupé birllant i greixós li queia front avall com una vela.

En Rino no entenia què era aquell tros de cinta que li penjava de les dents.

Encara el sostenia contra la paret amb el seu braç esquerre.

—Sisplau… Sisplau… Jo no t’he fet res… —ploriquejava en Marchetta, desesperat, agitant els braços com qui balla a la discoteca.

—Jo sí que et faré alguna cosa.

En Rino va aixecar el braç dret i va tancar el puny. Va apuntar al nas ,assaborint el plaer de sentir el cartílag triturat sota l’impacte dels nusos. Però el puny va quedar suspès en l’aire.

A tocar d’aquella cara deformada pel pànic hi havia una foto penjada. Era feta al camp, un dia de vent. Els joncs, amb els seus plomalls, es vinclaven tots cap a un costat. Núvols esfilagarsats omplien el cel d’estries. Al mig de la foto hi havia el vell Marchetta, que aleshores no era vell. Baix, cara-rodó. Entaforat en un abric gruixut que li arribava fins als peus, amb una mà se subjectava la gorra al cap i amb l’altra aferrava el bastó de passeig. Al seu voltant hi havia cinc paletes amb granotes blaves. En un racó, una mica apartat, hi havia en Rino, assegut damunt la roda d’un tractor. Esquifit, xuclat de cara. Tenia als peus en Ritz, el foxterrier d’en Marchetta. Sortia de terra una gran canonada que continuava camp enllà. Tots miraven l’obectiu amb posat seriós. Fins i tot el gos.

Sense amollar en Max Marchetta, en Rino va agafar la fotografia i la va despenjar.

En una cantonada hi deia «1988». Havien passat gairebé vint anys.

«Quant de temps!»

En Rino va mirar-se de nou el jove patró, immòbil, ullcluc, els braços davant la cara, que murmurava:

—Pietat… Pietat… Pietat…

El nou propietari d’Euroedil. Un tipus que es passava els dies depilant-se la pitrera i contemplant-se al mirall del gimnàs i que si algú alçava la mà de seguida començava a implorar pietat.

El va engrapar pel clatell i el va estampar a la butaca.

(25)

En Max Marchetta va obrir els ulls a poc a poc, amb l’expressió d’un llamàntol que l’han passejat per damunt de l’olla d’aigua bullent i que al final, per un gir inescrutable del destí, l’han tornat a l’aquari.

A la butaca de l’altra banda de la taula hi havia en Rino. Havia encés un cigarret i el traspassava amb la mirada com si davant seu hi hagués un espectre. Tenia la foto a la mà. Una sensació espantosa, molt espantosa, naixia de dins d’en Max Marchetta. Aquell dia el recordaria temps i temps, mentre encara fos capaç de recordar.

En Zena havia enfollit i era perillós. ¿Quants cops no havia llegit les notícies de treballadors que perdien el cap i mataven l’amo? Uns mesos enrere, prop de Cuneo, els treballadors havien calat foc a un jove empresari del tèxtil a l’aparcament de la seva fàbrica.

Va llambregar el cigarret als llavis d’en Zena.
«No vull morir cremat».
—Mira’t aquesta fotografia.
El psicòpata va tirar-li el marc de metacrilat. En Max la va agafar. La va mirar i va quedar immòbil.

(26)

En Rino Zena es va tirar enrere contra el respatller i va mirar fixament un punt del sostre.
—Fa divuit anys. Una maleïda eternitat. Sóc l’escanyolit de la dreta. Assegut al tractor. Encara tenia una bona cabellera. ¿Saps quant vam trigar a construir aquell aqüeducte? Tres setmanes. Era la meva primera feina de debó. D’aquelles que hi arribes al matí a les cinc i te’n tornes a casa a la posta de sol. El vint-i-vuit, el sobre de la mesada. El donava ton pare a cada treballador i cada vegada feia la mateixa broma: «Aquest mes us pago, el que ve ja ho veurem». Pensant-hi bé, no era una broma que fes gaire gràcia. Però podies posar la mà al foc que deixava anar aquella frase. Com podies posar la mà al foc que el vint-i-vuit cobraves, ni que aquell dia s’hagués declarat la Tercera Guerra Mundial. ¿Veus aquest d’aquí, aquest més baixet? Es deia Enrico Sartoretti, va dinyar-la fa uns deu anys. Un càncer de pulmó. Dos mesos i al clot. Va ser ell qui em va portar a veure ton pare. En aquell temps aquí només hi havia la barraca on avui teniu els vestidors. I ton pare treballava en una mena de garita de vidre. Però tu te n’hauries de recordar. Alguna vegada t’hi havia vist. Arribaves amb un descapotable vermell. Tu i jo teníem si fa no fot la mateixa edat. Per anar al gra, ton pare em va agafar de prova just el dia que es començava a construir la conducció que agafaval’aigua del riu i la duia fins a la central elèctrica. S’havia d’enllestir en vint dies. No recordo haver anat mai tan de cul com aquelles tres setmanes. L’últim dia vam treballar fins a les quatre d ela matinada. I ens en vam sortir, què collons.

«¿Però què cony m’agafa ara?», va preguntar-se en Rino. ¿Per què li explicava tot allò a aquell merdós? Però notava que li anava bé. Va agafar un totxo vell amb una matrícula de llautó clavada que feien servir de petjapapers i va començar a passar-se’l d’una mà a l’altra.

—Ton pare se’ls apreciava, els seus treballadors. No vull dir que fos un pare per a nosaltres ni totes aquestes collonades. Si no feies bé la teva feina te n’anaves al carrer. No garlava gaire. Però si no rondinaves i pencaves et respectava. Si hi havia feina, podies jugar-te el que fos que t’avisava.

»Un Nadal va arribar amb un panettone i una ampolla de vi escumós per a cada treballador i a mi no em va donar res. Em va saber greu. Després vaig pensar que havia fet alguna ximpleria i que estava emprenyat amb mi. Aquella feina era important: si em feia fora estava fotut. Em va cridar al despatx i em va dir: “¿Has vist? No hi ha hagut panettone per a tu”. Jo li vaig demanar si havia fer res mal fet i ell em va mirar i em va dir que havia fet la bestiesa de portar un fill al món sense tenir prou mitjans per donar-li una vida com cal. Jo li vaig contestar que no era cosa seva. Em començava a posar de mala llet. ¿Qui es creia que era per jutjar la meva vida?

»Però ell es va posar a riure. “¿Penses pujar-lo en una barraca que es cau a trossos? Primer de tot és la casa, i després ve tota la resta”. I em va dir que mirés per la finestra. Doncs bé, a fora no hi havia altra cosa que un camió carregat de totxanes. No entenia res. “Les veus, aquestes totxanes?”, em va demanar. “Són pe a tu. Són restes de l’última obra. Si te les administres bé, potser te’n sortiran dues plantes”. I amb allò, els caps de setmana, vaig construir casa meva. —En Rino segui jugant amb el maó—. Com això d’aquí. No crec que ton pare t’hagi explicat mai aquesta història, no fa per ell. I quan va començar a cridar-me cada vegada menys vaig entendre que Euroedil estava en hores baixes. Ara hi ha més empreses de construcció que tifes de gos. L’última vegada que el vaig veure, deu fer sis mesos, va ser als jardinets del passeig Vittorio. Estava assegut en un banc. Se li decantava el cap i les mans com una criatura. No em va conéixer. Li vaig haver de repetir el meu nom tres vegades. I al final va lligar caps. Em va somriure. ¿I saps que em va dir? Em va dir que no em preocupés, que ara hi eres tu. I que Euroedil està en bones mans. ¿Ho entens? En bones mans.

En Rino va picar a la taula amb el maó, que es va partir pel mig, i en Max Marchetta es va fer encara més petit en l’enorme butaca de pell negra.

—Ets un paio amb sort, tu. Si no hagués vist aquesta fotografia a hores d’ara series en una ambulància, en pot ben creure. I en canvi te n’has sortit bé, i sempre te’n sortiràs bé, perquè el món està fet per a la gent com tu. —En Rino va somriure—. El món està fet a la mida dels mediocres. I tu vals. Agafes els esclaus negres i els malparits de l’est i no els pagues ni una lira. I a ells ja els està bé. La fam és mala cosa. ¿I els treballadors que s’han partit l’esquena per aquesta empresa? A prendre pel cul. No cal gastar-s’hi ni una telefonada. La veritat és que no tens respecte ni per aquells fills de gossa que vénen a treure’ns el pa de la boca ni per nosaltres ni tan sols per tu mateix. Mira’t bé: ets un pallasso… Un pallasso disfressat d’amo. No et trinxo els ossos només pel respecte que tinc per tin pare. Al capdavall, ¿veus?, és tot una qüestió de respecte.

En Rino es va aixecar, va obrir la porta i va sortir del despatx.

«Quins camins li queden a un lector que vol llegir i sentir parlar de literatura? Sorprenentment hi ha els blocs, els blocs literaris o sobre cultura. Alguns funcionen des de la militància lectora, altres arriben a assolir una estimable categoria.

Els blocs a poc a poc han anat establint un lloc d’encontre entre lectors i escriptors o, senzillament, entre afeccionats a la literatura, un encontre que va més enllà de la ressenya al diari o l’aparició fugaç a la TV. Per la qualitat de la relació que sovint s’estableix, els blocs estan cridats a ser un observatori literari al qual tots acabarem parant atenció. I a més a més, la informació o la crítica o l’opinió que s’obri camí en un bloc no és flor d’una edició diària, sinó que roman sovint per mesos o anys a la disposició del lector.

Perquè digueu-me si no hi ha res més ridícul que limitar l’entrada en Internet als suplements culturals, mentre podem trobar en obert notícies del tot intranscendents.

És evident, però, que els blocs no poden servir com a única solució a la vida sovint subterrània que viu la literatura catalana en molts mitjans de comunicació, però els demostren que hi ha altres sortides i que assajar-les és responsabilitat de tots.»

Fragments

Primer vaig redactar algunes pàgines en què descrivia els bells dies que havia passat a la nostra finca d’Empoli amb els meus germans, la meva mare i la meva àvia. No sabia clarament per què havia decidit contar tot allò per explicar qui era jo: potser era per l’enyorança que hauria d’haver sentit per aquells bons dies perduts. A més a més, després d’aquelles paraules innecessàries que li havia dit irritat, el Mestre em pressionava de tal manera que estava obligat a imaginar i escriure alguna cosa versemblant per al lector, per aconseguir que li interessessin els detalls que llegia. Però al principi al Mestre no li va agradar res del que vaig redactar; eren coses que qualsevol podia escriure, estava convençut que no era allò el que feien els que es miraven al mirall i pensaven sobre ells mateixos perquè no podia consistir en això el valor que, segons sembla, jo em pensava que faltava al Mestre. Em va respondre de la mateixa manera quan va llegir com m’havia trobat de cara amb un ós dels Alps en una cacera amb el meu pare i els meus germans i com ens havíem mirat als ulls una bona estona, o el que havia sentit pel nostre estimat cotxer, que es va morir al llit després que els seus cavalls l’axafessin davant dels nostres ulls: qualsevol podia escriure aquelles coses.

Així, li vaig explicar que el que feien ells no anava gaire més enllà, que les meves paraules només havien sigut una exageració provocada per la ira i que no havia d’esperar més de mi. Però no m’escoltava; vaig continuar escrivint les meves fantasies, de por que em tanqués a la meva habitació. Així va ser com, en el termini de dos mesos, em vaig forjar i vaig repassar amb alegria i amb dolor una gran quantitat de records com aquells, petits però agradables de recordar: viag imaginar i vaig viure tot el que de bo o dolent devia haver viscut fins al moment que vaig caure presoner. Al final, em vaig aodnar que m’ho passava bé fent-ho. Ja no feia falta que el Mestre m’obligués a continuar escrivint; cada vegada que em deia que el que volia no era allò, jo passava a un altre record, a una altra història que prèviament havia decidit escriure.

Molt de temps després, quan vaig veure que també al Mestre li agradava el que llegia, vaig començar a esperar el moment adequat per convèncer-lo que ell també s’hi posés. Amb la intenció de predisposar-l’hi, li vaig parlar de certes experiències de la meva infància: li vaig descriure la por d’una nit insomne i eterna, la proximitat que sentia per un amic de la joventut amb qui havia desenvolupat el costum de pensar el mateix al mateix temps, la seva defunció posterior i la por que em feia que es pensessin que jo també era mort i m’enterressin viu. Sabia que li agradaria allò! Al cap de poc, vaig gosar explicar-li un somni: el meu cos se separava de mi, s’ajuntava amb algú que s’assembava a mi que era en la foscor i a qui no se li veia la cara i tots dos conspiraven contra mi. Llavors, el Mestre va dir que aquells dies estava tornant a sentir aquella ridícula cançó i cada vegada més sovint. Quan vaig veure que amb el somni l’havia impressionat tant com pretenia, vaig insistir en el fet que també ell hauria d’intentar escriure aquella mena de coses. Així, d’una banda, es distrauria d’aquell interminable espera i, de l’altra, traçaria l’autèntica línia que el separava dels ximples. De tant en tant, el feien anar a palau, pero no hi havia cap novetat esperançadora. Al prinicipi, es va fer pregar una mica, però quan vaig insistir va dir, entre curiós i avergonyit, que ho provaria. Com que tenia por de fer el ridícul, fins i tot es va atrevir a fer una acudit: ja que escriuríem junts, també ens miraríem junts al mirall?

Quan va dir «escriure junts» ni em va passar per cap que esvoldria asseure a la taula amb mi. Jo creia que quan ell comencés a escriure, jo tornaria a la llibertat ociosa de l’esclau gandul, però m’equivocava. Em va dir que ens havíem d’asseure cada un a un extrem de la taula i escriure cara a cara; només així podríem canalitzar les nostres ments, que voldrien gandulejar en comptes d’enfrontar-se a qüestions tan espinoses, i només així podríem donar-nos mútuament una sensació d’ordre i laboriositat. Però tot això eren excuses, i jo ho sabia: tenia por de quedar-se sol, sentir que estava sol mentre pensava. Ho vaig entendre més bé quan va començar a murmurar de manera que jo el pogués sentir quan es va enfrontar a la pàgina en blanc: esperava que jo aprovés per endavant el que es disposava a escriure. Després de gargotejar unes quantes frases em mostrava el que havia escrit amb una certa modèstia infantil: valia la pena escriure això? I, naturalment, jo aprovava tot el que feia.

Fragments

Finalment, va tornar en si.

El sofriment havia acabat. Però per tot el cos sentia una fatiga intensa, com si els ossos estiguessin trencats, triturats per unes rodes pesants. I li feia por bellugar-se, aixecar un dit, demanar ajuda. Al més petit crit, al més petit moviment, tornaria a començar, ho pressentia…, i aquesta vegada, seria la mort. La mort.

Enmig del silenci, sentia que el cor li bategava amb cops sords i durs, que semblaven voler trencar les parets del pit.

«Tinc por», va pensar amb desesper, «tinc por…»

La mort. No, no, no era possible!… ¿Que no el sentiria ningú, ningú no endevinaria que ell era allí, sol com un gos, abandonat, moribund?…

«Si com a mínim pogués trucar al timbre, cridar! Però no, cal esperar, esperar… La nit s’acabarà.» Ja devia ser tard, molt tard… Va escrutar àvidament les tenebres que l’envoltaven, espesses i profundes, sense ni una lluor, sense la petita irradiació indecisa, la mena d’halo al voltant dels objectes que precedeix el dia. Res. ¿Quina hora devia ser, les deu, les onze? I pensar que el rellotge era allí mateix, i l’interruptor, que només calia un moviment, aixecar el braç, així…, i també el timbre d’alarma! Pagaria tot el que fos! Però no, no… Tenia por de bufar, por de respirar. Si li tornava una altra vegada, si sentia que el cor li defallia…, i aquell xoc horrible…, aquelll… Ai, no!, aquesta vegada seria la mort. «Però ¿què és, Déu meu? ¿Què és ? El cor. Sí.» Però, ¿havia tingut mai el cor malalt? Mai; d’altra banda, mai no havia estat malalt de res… Una mica d’asma, sí… Sobretot els darrers temps. Però a la seva edat, tothom tenia alguna cosa. Algun malestar. No era res. Règim i repòs. Però allò!… Ai! Ben mirat, ¿quina importància tenia que fos el cor o una altra cosa? Són noms que signifiquen una cosa, la mort, la mort, la mort. ¿Qui havia dit: «Tots hi hem de passar…»? Ah! Sí, avui… A l’enterrament… Tots. I ell també. Aquells posats d’avidesa, aquells vells jueus que es fregaven les mans i reien per sota el nas… Quan li toqués a ell, encara seria pitjor. Quins gossos, quins gossos…, quins porcs…! I els altres… La seva dona… La seva filla… Sí, ella també, ho sabia prou bé. Una màquina de fer diners… Ell només servia per a això. Paga i paga, i després, rebenta…

Senyor, ¿és que aquest maleït tren no s’aturarà mai? Feia hores i hores que circulava així sense aturar-se!…
(…)

¿Que potser a seixanta-vuit anys no pots esperar la mort cada dia? ¿Que potser el primer deure de tots no era assegurar per a la seva dona una fortuna adequada, suficient? No tenien res. Quan ell abandonés els negocis, no quedaria res. Els negocis… Quan aquell riu de diners vius ja no tornés a rajar!

«Potser quedará un milió», va pensar ella, «potser dos, escurant bé…» Va arronsar-se les espatlles amb fúria. Un milió, amb el seu tren de vida, durava sis mesos. Sis mesos…, i per acabar-ho d’adobar, amb aquell home, aquell moribund inútil a l’esquena…

—Necessito que visqui quinze anys més sigui com sigui, de debò —va cridar de cop i volta amb veu rancuniosa—, per tota la felicitat que m’ha donat…

No, no… L’odiava, brutal, vell, lleig, sense estimar res més al món que els diners, els maleïts diners que ni tan sols havia estat capaç de conservar! No l’havia estimada mai… Si la cobria de joies, era per tenir-la com un estendard vivent, un aparador, i des que Joyce es feia gran, fins i tot això es dirigia cap a ella… ¿Joyce? A ella sí que l’estimava… I encara… Perquè era bonica, jove, resplendent. Orgull! Al fons del cor, Golder només hi tenia orgull i vanitat! I ella, per tenirun diamant, o un anell nou, sempre havia de muntar escenes i fer crits. «Deixa’m! No em queda res, ¿vols que em mori?» ¿I els altres? ¿Com s’ho feien els altres? Tots treballaven, igual que ell! No es creien ni més intel·ligents ni més forts que la resta del món, però, com a mínim, quan es feien vells, quan morien, deixaven a les seves esposes ben arreglades!… «Hi ha dones que tenen sort…» En canvi, ella… No l’havia estimada mai…

Així és… Tota una sorpresa. Des d’ací Blocs de Lletres vol, primer que res, disculpar-se perquè el seu únic responsable, servidor, per qüestions personals, no ha pogut acudir a recollir el premi… Treballar en solitari té aquestes coses. Blocs de Lletres vol agrair el guardó a la Fundació Prudenci Bertrana, a LLETRA, l’espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), a la gent de l’organització dels premis (gràcies Nuri per tot) i al jurat que tan positivament ha valorat aquest projecte, que ha estat format per Josep M. Fonalleras, Enric Marin, Llúcia Martin, Vicent Partal i Jaume Subirana.

Però, sobretot, Blocs de Lletres vol compartir aquest reconeixement amb tots els blocaires i escriptors que cada dia fan de Blocs de Lletres un punt de trobada i participació. Aquest, i potser més aquest que qualsevol altre, no és un projecte de cap manera personalitzable, individual, i segurament és això el que el jurat ha valorat especialment. Existeix, i solament pot seguir existint, gràcies a la gran quantitat i qualitat de persones connectades, de bloguers o blocaires que fan literatura i que, cada dia, dediquen la seua sensibilitat a continuar fent literatura, tant des de la vessant de l’escriptura com des de la lectura, i tot dins d’un món relativament nou com és el d’Internet. El premi Lletra d’enguany és també per tots vosaltres, ja que la dotació del premi permetrà ara seguir mantenint online aquest hiperblog.

Gràcies.

En parlen:

UOC

Albert Balada

Bloc de Lletres

Castell de Cartes

Dipofilopersiflex

Eines de Llengua

Entrellum

Flux

tens un racó dalt del món

Llegeixes o què?!

El Llibreter

Saragatona

Tirant al cap

Llibròfags

Vilaweb

Levante-EMV

Europa Press

AELC

Avuí