(Apunt publicat simultàniament a L’Escriptori)

(Article publicat simultàniament a L’Escriptori d’Eduard Ribera)

Feia dies que tenia ganes de fer la foto, perquè cada cop que passo per davant d’aquest semàfor em vénen al cap històries de vianants que competeixen per ser premiats en creuar el carrer. De fet en aquesta cruïlla no hi he vist mai cap representant municipal carretejant medalles o trofeus. Però la cosa podria ben ser perquè el pas de vianants en qüestió es troba a Balaguer, entre una residència geriàtrica i un hospital de malalts crònics. O sigui que el fet de creuar aquest carrer en realitat sí que hauria de tenir premi, tractant-se —com és el cas— que els seus usuaris potencials tenen sovint serioses dificultats per caminar.

(Aquest apunt s’ha publicat simultàniament a L’Escriptori).

Amb motiu d’aquesta publicació l’autora oferirà una gran festa al Centre Cívic del Sortidor (Poble-sec), a partir de les sis de la tarda, amb grup de rock inclòs.

No us ho perdeu!!!!

Els temps donen per al su(pe)rrealisme. Tant de bo Magritte encara fos viu. Abans als artistes se’ls respectava. Ara són mers productes de mercat, carn fresca. Això quan són vius, perquè, quan moren, els artistes esdevenen generadors de royalties i candidats a donar nom a un carreró trist o, anant bé, a una avinguda sense arbres. Si Magritte encara fos viu probablement diria que això no és una crisi. I algun polític carallot se’n riuria públicament pensant-se que es tractava d’un acudit enginyós del belga aquell que no té altra feina que empastifar teles amb pintura.

(Aquest apunt s’ha publicat simultàniament a L’Escriptori).

Blocs de Lletres ha col·laborat enguany amb la Institució de les Lletres Catalanes en la creació d’una secció de blogs al web Què llegeixes?, un projecte cibernètic inaugurat avui dia 23 d’abril, Sant Jordi, dins del Pla de Foment de la Lectura. La nova secció «Un blog cada hora» permet accedir a tots els blogs indexats per Blocs de Lletres de manera actualitzada.

El nou web de la ILC «neix amb vocació de ser una eina permanent per a tots els lectors i cibernautes, però també aspira a fer nous i bons lectors, a fer-los més actius, a donar instruments útils per a les biblioteques i oferir eines a les escoles per treballar millor les lectures». Una vocació molt pareguda a la de Blocs de Lletres.

Fragments
Em dic Octave i porto roba d’APC. Sóc publicitari. Sí­, sí­, jo contamino l’univers. Sóc l’individu que us ven merda. Que us fa somiar aquestes coses que mai tindreu. Un cel sempre blau, ties sempre maques, una felicitat perfecta, retocada amb Photoshop. Imatges llepades, músiques de moda. Quan, a força d’estalviar, aconseguireu pagar el cotxe dels vostres somnis, aquell que jo hauré llançat en la meva última campanya, jo ja hauré fet que hagi passat de moda. Sempre vaig tres passes davant vostre, i sempre m’espavilo perquè quedeu frustrats. Glamour és un paí­s on no s’arriba mai. Jo us drogo amb la novetat, i l’avantatge de la novetat és que aviat deixa de ser nova. Sempre hi ha una nova novetat que fa envellir la precedent. Fer-vos bavejar, aquest és el meu sacerdoci. És la meva professió, no hi ha ningú que vulgui la vostra felicitat, perquè la gent feliç no consumeix.El vostre sofriment estimula el comerç. En el nostre llenguatge, l’hem batejat com «la decepció postcompra». Necessiteu un producte amb urgència, però un cop el teniu ja us en cal un altre. L’hedonisme no és un humanisme: és moure diners. La seva divisa? «Jo gasto, doncs jo sóc.» Però si es volen crear necessitats, cal atiar l’enveja, el dolor, la insaciabilitat: aquestes són les meves municions. I el meu blanc sou vosaltres
….
Jo tallo les vostres pel·lí­cules a la tele per imposar els meus logos i em paguen les vacances a les Seychelles, a Kènia, a Pinang o al Quercy. Jo repeteixo els meus eslògans en les vostres revistes favorites i em proposen un mas provençal o un castell del Perigord o una casa a Còrsega o una granja a l’Ardeche o un palau marroquí­ o un catamarà a les Antilles o un iot a Saint-Tropez. Jo Sóc Arreu. No us escapareu de mi. Allà on mirin els vostres ulls, regna la meva publicitat. No us deixo pensar. El terrorisme de la novetat em serveix per vendre buit
….
Tot això, probablement, fa que no em trobeu gaire simpàtic. En general, quan es comença un llibre, s’ha d’intentar ser atractiu, però jo no vull emmascarar la veritat: no sóc un narrador agradable. De fet, més aviat sóc aquella mena de gran cràpula que podreix tot el que toca. L’ideal seria que comencéssiu per detestar-me, abans de detestar també l’època que m’ha fet néixer
….
Somric pensant que, les coses són així­, quan aquest llibre, en comptes de fotre’m al carrer m’augmentaran el sou. En el món que us vull descriure, la crí­tica és digerida, la insolència encoratjada, la delació remunerada, la diatriba organitzada. Aviat es convocarà el Nobel de la Provocació i jo seré un candidat difí­cil de batre. La revolta forma part del joc. Les dictadures d’altres temps temien la llibertat d’expressió, censuraven les protestes, empresonaven els escriptors, cremaven els llibres polèmics. A l’època dels grollers actes de fe es podien distingir els bons dels malvats. En totalitarisme publicitari es renta les mans amb molta més astúcia. Aquest fascisme ha aprés la lliçó dels fracassos precedents (Berlí­n 1945 i Berlí­n 1989, per què totes les barbàries han mort a la mateixa ciutat?).