Introducció a les “Obres Completes» de Bernat Artola a càrrec de Lluís Meseguer:
«…és just demanar una consideració enaltidora envers la creació literària castellonenca. I també una actitud específica davant l’aclaparadora especificitat, exultant i innegable, de l’obra immensa de Bernat Artola. En casos com el seu és tan important estimar que és més necessari mitificar que criticar. Per això són ben certes, aplicades a l’obra Artoliana, unes venerables paraules del crític anglès T. S. Eliot: «Una teoria que s’aplicara de manera absolutament satisfactòria a tota la poesia només faria aquesta gesta a canvi de quedar-se del tot buida de contingut». Efectivament, el missatge de la poesia castellonenca i l’obra d’Artola no es poden entendre altrament que dins les coordenades pròpies: la situació de la literatura valenciana de llengua catalana al llarg dels segles XIX i XX, l’evolució sinuosa i variada de tota la literatura catalana, la situació diglòssica de la llengua, l’influx de la literatura de llengua castellana. Aquests són els factors més immediats de la individualíssima personalitat d’Artola tant com de les seues preferències estètiques i intel·lectuals.
Per exemple: la visió castellonenca (i valenciana del paisatge pot paréixer, vista des de fora, resultat del jocfloralisme estèril i contemplatiu del segle passat i fins i tot símptoma de poca capacitat d’abstracció o de poca qualitat imaginativa. I això seria per ventura així si s’aplicava al context històric de la literatura castellana o l’alemanya. Però afirmar-ho de la nostra esdevé un prejudici, perquè en ella la relació del «jo poètic»/«paisatge» és tan intensa que sol afectar fins i tot els poemes que tracten de l’amor, la mort o la vida social i s’hi manifesta com a constant històrica, com a «devoció perenne». I així, un poema com «Pitera» (Terra, XX) és tan ple de ressonàncies com «El pi de Formentor» de Miquel Costa i Llobera o «Le cimetière marin» de Paul Valéry, perquè no és només visió del paisatge sinó també visió del món.
La literatura valenciana, quan Artola comença a escriure, es debat entre la superació de la poesia jocfloralista i la recerca de l’un llenguatge poètic com a l’altura dels temps. Aquesta situació desemboca en el refús de l’avantguardisme futurista com a alternativa modernitzadora i en l’esplendorós sorgiment d’un grup generacional format pels col·laboradors habituals de la revista «Taula de Lletres Valencianes» (1927-1930) i avui normalment anomenat «Generació de 1930». Aquesta «Generació», en la qual s’inclou Bernat Artola, sense cap pretensió d’homologació amb la «Generación de 1927» espanyola, representà sens dubte la màxima fita de la poesia valenciana d’abans de la guerra de 1936 i la culminació de la recerca d’un llenguatge poètic superador del jocfloralisme anterior. Aquells eren anys, precisament, en què la cultura valenciana sencera lluitava amb gosadia pel seu «redreçament», per la seua «normalització». I Castelló hi contribuí, com és sabut, amb aportacions fonamentals: el «Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura», publicat des del 1920, autèntic far de l’erudició valenciana, i la signatura de les «Bases Ortogràfiques» el 21 de desembre de 1932, en són exemple cabdals. Les «Bases», actualment anomenades «Normes Ortogràfiques de Castelló», van ser fruit en molt gran part de la pròpia Societat Castellonenca de Cultura, ja que homes com Lluís Revest i Salvador Guinot actuaren pràcticament d’inductors de tot l’afer.»
Escrits relacionats:
- Place related post plugin php here...
You must be Registra't per a poder comentar.
