+ Tots els videos

Ací l’enllaç a la notícia.

«…és just demanar una consideració enaltidora envers la creació literària castellonenca. I també una actitud específica davant l’aclaparadora especificitat, exultant i innegable, de l’obra immensa de Bernat Artola. En casos com el seu és tan important estimar que és més necessari mitificar que criticar. Per això són ben certes, aplicades a l’obra Artoliana, unes venerables paraules del crític anglès T. S. Eliot: «Una teoria que s’aplicara de manera absolutament satisfactòria a tota la poesia només faria aquesta gesta a canvi de quedar-se del tot buida de contingut». Efectivament, el missatge de la poesia castellonenca i l’obra d’Artola no es poden entendre altrament que dins les coordenades pròpies: la situació de la literatura valenciana de llengua catalana al llarg dels segles XIX i XX, l’evolució sinuosa i variada de tota la literatura catalana, la situació diglòssica de la llengua, l’influx de la literatura de llengua castellana. Aquests són els factors més immediats de la individualíssima personalitat d’Artola tant com de les seues preferències estètiques i intel·lectuals.

Per exemple: la visió castellonenca (i valenciana del paisatge pot paréixer, vista des de fora, resultat del jocfloralisme estèril i contemplatiu del segle passat i fins i tot símptoma de poca capacitat d’abstracció o de poca qualitat imaginativa. I això seria per ventura així si s’aplicava al context històric de la literatura castellana o l’alemanya. Però afirmar-ho de la nostra esdevé un prejudici, perquè en ella la relació del «jo poètic»/«paisatge» és tan intensa que sol afectar fins i tot els poemes que tracten de l’amor, la mort o la vida social i s’hi manifesta com a constant històrica, com a «devoció perenne». I així, un poema com «Pitera» (Terra, XX) és tan ple de ressonàncies com «El pi de Formentor» de Miquel Costa i Llobera o «Le cimetière marin» de Paul Valéry, perquè no és només visió del paisatge sinó també visió del món.

La literatura valenciana, quan Artola comença a escriure, es debat entre la superació de la poesia jocfloralista i la recerca de l’un llenguatge poètic com a l’altura dels temps. Aquesta situació desemboca en el refús de l’avantguardisme futurista  com a alternativa modernitzadora i en l’esplendorós sorgiment d’un grup generacional format pels col·laboradors habituals de la revista «Taula de Lletres Valencianes» (1927-1930) i avui normalment anomenat «Generació de 1930». Aquesta «Generació», en la qual s’inclou Bernat Artola, sense cap pretensió d’homologació amb la «Generación de 1927» espanyola, representà sens dubte la màxima fita de la poesia valenciana d’abans de la guerra de 1936 i la culminació de la recerca d’un llenguatge poètic superador del jocfloralisme anterior. Aquells eren anys, precisament, en què la cultura valenciana sencera lluitava amb gosadia pel seu «redreçament», per la seua «normalització». I Castelló hi contribuí, com és sabut, amb aportacions fonamentals: el «Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura», publicat des del 1920, autèntic far de l’erudició valenciana, i la signatura de les «Bases Ortogràfiques» el 21 de desembre de 1932, en són exemple cabdals. Les «Bases», actualment anomenades «Normes Ortogràfiques de Castelló», van ser fruit en molt gran part de la pròpia Societat Castellonenca de Cultura, ja que homes com Lluís Revest i Salvador Guinot actuaren pràcticament d’inductors de tot l’afer.»

«L’àmbit del temps» és el títol amb què el professor Lluís Meseguer —i company en aquest homenatge— ens introdueix a les «Obres Completes» de Bernat Artola, publicades per l’Ajuntament de Castelló l’any 1983. Amb una citació de Manuel Sanchis Guarner, Meseguer ens explica quin va ser el temps que li va tocar viure a Artola:

«En el primer quart del segle XX, Castelló de la Plana… era una ciutat eminentment comercial, amb una indústria incipient i una sòlida base agrària. S’havia consumat ja la transformació del secà i els canemars en tarongeral i continuava el drenatge dels aiguamolls de vora mar. Desapareixia la indústria tradicional dels soguers, però a la ciutat hi havia una nombrosa menestralia, diligent i festiva. L’escassa immigració s’integrava ràpidament i tothom parlava sempre valencià. Les cases eren molt estretes, però llarguerudes, i mai no tenien més de tres plantes, i els carrers no eren amples, però si perpendiculars i paral·lels i prou ben endreçats… Mancava de monuments importants i de pintorequisme cridaner, però posseia un equilibri harmònic i plaent, que les generacions posteriors no han sabut conservar… L’«élite» local amb neguits intel·lectuals —«els sabuts» els deia el poble amb una barreja de respecte i ironia— constituïa un nucli molt actiu i eficient…»

Introducció de Manuel Sanchis Guarner a De la meua garbera, obra de Josep Pasqual Tirado, València, Ed. L’Estel, 1974, pàgs 9-10.

Llenç d´A. Bellés

Manuscrit de “Pols”

El poeta

Les obres completes

L’homenatge de 2004

[Transició de diapositives]

Matilde Salvador 1

Matilde Salvador 2

Manel Garcia Grau

Lluís Meseguer

Jesús Huguet

L’homenatge de 1983

[Transició de diapositives]

Homenatge 1983

Homenatge 1983

Homenatge 1983