blocs de lletres

Fragments

Va tornar a mirar per la finestra: l’enyorat Parí­s, la ciutat dels seus avantpassats, la ciutat dels seus èxits i de les seues desgràcies, amor frí­vol i inconstant, ciutat sense memòria, voluble, fàcil, alegre i ociosa… Un lloc únic al món per mostrar-se! Com l’havia trobat a faltar! Quants anys havia passat esperant aquell moment! I, tanmateix, ell que tantes vegades havia somiat amb l’instant del retorn, amb el dolç, irrepetible, esperançadors, infinit instant del retorn, no sentia l’emoció esperada. Potser perquè ja havia renunciat a Parí­s per a la resta de la seua vida, i de sobte, quasi sense esperar-s’ho, amb vuitanta-quatre anys tornava. O potser perquè reveure sempre és trist, sobretot quan han passat tants anys, quan res és com la memòria ha retingut, sinó que cada element està canviat, polit i erosionat pel pas del temps; la imatge retinguda ha anat evolucionant, imperceptiblement si el seguiment es fa dia a dia, però de manera ben colpidora quan aquell espai de temps es concreta en un instant, quan els ulls redefineixen la imatge antiga i intenten encaixar-la amb la nova, destruint d’alguna forma anys i anys d’evocació d’aquell record, que de sobte queda antic, desfasat, fals i anacrònic, envellit, amb la crueltat que envelleix el rostre de l’amant que fa anys que no hem vist: un canvi que et trasbalsa i et deixa sense paraules, perquè el cor té un pacte d’amor, lí­cit, una mena de conveni establert sobre unes condicions borroses i insegures, però que existeixen, i quan de sobte t’enfrontes a la realitat “aquella realitat que es resumeix en trente anys d’absència”, per molt que hages preparat l’ànima per a l’ensurt, per al colp torbador del retorn, no pots deixar de sentir una angoixa intensa.

Però ho havia aconseguit. Sí­, ho havia aconseguit. Arribava tresullat, blanc com el paper, però, com dubtar-ne, era un èxit. La persecució enardeix la feblesa, havia escrit a Tancred. Seria això? La persecució allarga la vida? Dota de sentit una existència? Fa els homes més immunes a les malalties? Podria ser. El que era segur és que estava soterrant tots els seus enemics: primer havia estat La Beaumelle, després Alexis Piron, que abans de finir havia escrit aquest epigrama: Sobre l’autor en el qual l’epidermis / Es troba apegada a l’os / La mort triga a colpejar ferm / De por de trencar la seua dalla.

(…)

“Sí­, però jo vaig contribuir al descrèdit de Piron. El que més em dol en aquests darrers anys de la meua vida es comprovar com els homes se separen de manera irreconciliable per motius insignificants, cosa que ni ells mateixos, d’una manera reflexiva, aconseguirien justificar. Jo ho vaig escriure en el discurs preliminar d’Alzire, en el qual em preguntava què guanyen els autors esqueixant-se els uns als altres. I afegia: «¿Cal que l’art de pensar, el més bell do dels homes, es transforme en una font de ridí­cul, i que la gent de talent siguen els bufons d’un públic del qual haurien de ser els mestres?». D’això fa quarant anys! Avuí­, estimat àngel, seguesc fent-me aquestes mateixes preguntes. Què he guanyat jo amb totes aquestes polèmiques? Què he guanyat jo bregant amb tot aquell ardat dels Des Fontaines, Frèron, Le Franc de Pompignan, Maupertuis, Jean-Jacques Rousseau… Fa uns dies escrivia a Diderot: el que és espantós és que els filòsofs no estiguen units i que els perseguidors ho estaran sempre! Penseu en Boileau, les hores, els dies que va balafiar contrarestant les crí­tiques dels seus oponents, que es reunien totes les setmanes ben prop d’ací­, a l’hotel Rambouillet, per tal d’infantar noves sàtires contra ell!

(…)

«Jo Voltaire declare… que estant atacat des de fa quatre dies de vòmits de sang, a l’edat de vuitanta-quatre anys, i no havent pogut anar a l’església, m’he confessat a l’abat Gaultier, i que si Déu disposa de mi, muir en la santa religió catòlica en la qual he nascut, esperant de la misericòrdia divina que consentirà perdonar totes les meues faltes i que, si he escandalitzat l’Església, demane perdó a Déu i a ella»

Va prendre el full i va bufar fins a tres vegades sobre el text. L’abat, nerviós, va rebre l’escrit, fent un moviment de cap que mesclava la cortesia amb un gest solemne.

“Monsieur! “va exclamar de seguida l’abat, canviant-li l’expressió de la cara”. Aquesta confessió és insuficient! Fins i tot equí­voca! Escriviu «si he escandalitzat l’Església», com si ho dubtàreu… Fa l’efecte que no cregueu en les vostres paraules!

Creure? Què més volia aquell abat bufagateres? No en tenia prou amb aquella declaració? Amb aquelles paraules que el deshonoraven? Què més volia? Que es penedira dels seus escrits, que es retractara de les seues obres, de les seues idees, de la seua percepció del món? Què ho abandonara tot, que cremara les seues obres, que s’avergonyira de la seua vida, de la relació amb la seua neboda, de les batalles pels desvalguts, de la defensa dels Calas, dels versets irònics sobre la religió, del compromí­s amb les llums i la raó? Volia que es retractara de ser ell! De ser Voltaire! Volia que acabara com el menjaciris de Louis Racine, escrivint versos grandiloqüents a la religió! Amb allò ha n’hi havia més que suficient per demostrar la seua bona voluntat, per fer explí­cit el seu desig de pau: un punt de trobada, una mà oberta, una possibilitat de treva… Perquè no es tractava d’una altra cosa.

(…)

Ah, si tinguera un fill… Si tinguera un fill li diria: no escrigues! No et dediques a l’art, no conrees el món del pensament. Viu, tan sols viu, aprofita cada moment, cada instant, cada bocí­ de la teua existència: ocupa’l de plaers reconfortants, de distraccions amables, de bons moments. Oblida el teatre, la poesia, l’art, t’estalviaràs les seues ingratituds, les seues hores llarguí­ssimes de soledat. Molt pocs aconsegueixen vèncer aquesta soledat, i si estàs poc dotat de talent, o tan sols dotat a mitges, et transformaràs en un pocapena, en un amargat, en un home consirós i trist, però si eres un artista genuí­, mai no et podràs evadir, et desesperaràs davant la presó on t’ha conduït el teu desig de transcendir. No enraones, enamora! Sigues tan sols fidel a tu mateix, als teus instints, a la probitat de la teua consciència, però mai no descobresques la teua posició, mai no reveles públicament les teues coordenades, mai no et poses a tir, sigues eteri, veloç i no et deixes capturar pels falsos paranys d’aconseguir la veritat i conquerir la cultura!